buena pregunta…mmm…No es una cosa que aún tenga muy clara pero me imagino que en primer lugar informándoles adecuadamente del tipo de investigación en la cuál estan en inmersos. Y en segungo lugar proporcionando vias de interacción para el feedback. Situaciones parecidas a estas podrian producirse en entornos por ejemplo del tipo médico-paciente o cocinero-comensal, no?…buena pregunta…mmm

Saludos cordiales,

marià

Una frase que me llama la atención:

“el fet de situar els participants en un rol actiu de “coinvestigadors” i als investigadors en un rol de “coparticipants”, renunciant al punt de vista privilegiat”

Me sugiere la siguiente pregunta pregunta para reflexionar y crear opinión:
¿cómo podríamos implicar a los estudiantes en este modelo de investigacíon?

Salutacions cordials,

José Vicente (Universidade de Vigo)

felicitacions per la iniciativa d’aquest nou blog que arranca amb un post que no podia ser més oportú per encaixar elements teòrics dispersos que tenia en el projecte de recerca que intento duur a la pràctica. Espero que algun altre moment tinguem ocasió d’intercanviar idees al respecte.

De moment només dir que finalment he trobat el marc metodològic adequat per a un determinat enfocament de la recera i la innovació de la tecnologia educativa en l’àmbit de les organitzacions educatives, en concret en el disseny d’entorns d’aprenentatge. Per tant no puc més que agraïr-te les idees que comparteixes a través d’aquest forum.

Salutacions cordials,

marià

Fa uns mesos, buscant idees per al marc metodològic de la meva tesi em vaig trobar amb una petita referència al ‘Design-based research’ en un manual d’investigació educativa. De seguida va despertar la meva curiositat, ja que pel poc que s’explicava en aquell manual semblava una metodologia feta a mida per les característiques de la meva tesis. La informació i referències que des de llavors he pogut trobar no són gaires, així que no us podeu imaginar quina sorpresa la meva al trobar aquest blog /debat dedicat al ‘design-based research’.

Considero que el DBR pot resultar una excel·lent metodologia per generar coneixements aplicats en el camp de l’educació i ajudar a generar innovacions, però si alguna cosa clara he tret de tot el que he pogut llegir fins ara és que el DBR encara es troba en els bressols i que queda molt camí per recórrer fins que es pugui considerar una “autèntica” metodologia “científica”.

Així, doncs el DBR encara ha de rebatre moltes de les crítiques i dubtes que es plantegen, per exemple, sobre la seva validesa i rigor o sobre els límits del DBR. Perquè, quina és la diferència entre el DBR i altres mètodes orientats a obtenir coneixement aplicat, a comprendre i analitzar la realitat per transformar-la?

Cobb i altres (2003: 9) defineixen el DBR de la següent manera:

“Prototypically, design experiments entail both “engineering” particular forms of learning and systematically studying those forms of learning within the context defined by the means of supporting them. This designed context is subject to test and revision, and the successive iterations that result play a role similar to that of systematic variation in experiment.”

Insisteixo, no ens fa pensar aquesta definició en metodologies como la investigació-acció o la investigació avaluativa?

Salutacions,
David Rodríguez

(Cobb, P., diSessa, A., Lehrer, R., Schauble, L. (2003). Design experiments in educational research. Educational Researcher, 32(1), 9–13.)

1) La innovació té moltes dificultats per nèixer d’iniciatives abrandades però aillades, de l’estil “Lone ranger” que esmentava Tony Bates (2000)

2) La innovació no és la germana pobra de la recerca. Els processos d’innovaciò poden ser un excel.lent motor per a la investigació posterior, amb el benefici de poder-se aplicar amb més rapidesa. Per tant, la capacitat de promoure innovacions és a les nostres mans, però ens en sortirem millor si ens coordinem en instàncies que ens aportin més sinèrgies.

3) Té vital importància recollir dades de tots els porcessos en què introduim conscientment innovacions. Cal mesurar i valorar els beneficis que els canvis ens aporten i, a més, això ens permetrà després una presentaciò més acurada i argumentada de la nostra proposta.

Albert

http://es.youtube.com/watch?v=VxXT1A4zqcU

Begoña

Trobo molt interessant aquest enfocament. Realment penso que aquest tipus de metodologies d’investigació poden ajudar a “desacralitzar” i “democratitzar” el coneixement i la recerca dins l’àmbit acadèmic.

Tant si ens movem en entorns propers a la pràctica docent -amb una perspectiva educativa-, com en d’altres més orientats al desenvolupament d’eines i recursos -amb una perspectiva més tecnològica tot i que orientada a l’usuari-, és necessari el reconeixement de l’experiència, amb tota la seva amplitud i complexitat, si el que volem és desenvolupar projectes d’innovació i recerca que tinguin un impacte i un valor transformador en la nostra pràctica diària.
Però reconèixer l’experiència no és fàcil, ja que suposa l’acceptació de la subjectivitat i de la imprevisibilitat tant en la metodologia com en la pràctica investigadora. Però en realitat, aquests dos invitats tan incòmodes no ens han deixat mai d’acompanyar i han estat una font incessant de contradiccions i desajustaments, que hem hagut de justificar amb complicats virtuosismes dialèctics i metodològics, per no sentir-nos culpables d’haver pecat d’incoherència o de manca de rigor.

En aquest sentit m’identifico amb la frase d’en José Vicente quan, en referir-se a la metodologia que ens presentes, diu: “la practicaba inconscientemente y no sabía su nombre”.

El cert és que aquest tipus de metodologies permeten amotllar la pràctica de la investigació i la innovació a la complexitat i a la riquesa de l’experiència, tan imprevisible a vegades i tan caleidoscòpica d’altres, i que no deixa de ser la realitat viva en la que ens trobem en el dia a dia. En aquest sentit, hi veig dues raons que en justifiquen l’aplicació: el fet de partir d’un disseny emergent (en espiral) que no pretén anticipar els resultats i que permet readaptar el projecte a partir del diàleg amb l’experiència del projecte; i el fet de situar els participants en un rol actiu de “coinvestigadors” i als investigadors en un rol de “coparticipants”, renunciant al punt de vista privilegiat i no menys esbiaixat del pedestal (com l’observador “objectiu” enfilat a aquella cadira de potes llargues de pel·lícula Kichen Stories que ens vas mostrar en la sessió presencial).

I em sembla que res més, tret de donar-te les gràcies.

Xavier Mas

PS: Per cert, parlant de la pel·lícula, ens pots posar una post amb l’enllaç del trailer que surt en el You Tube?

Estoy totalmente de acuerdo contigo en la propuesta de investigación basada en el diseño formativo… La practicaba inconscientemente y no sabía su nombre (debido a mi ignorancia en estos temas). Me gustaría saber más catalá (pero lo he entendido en sus lineas básicas…). Estaré al tanto de este blog.

Un abrazo grande para ti, y otro (pero daselo en verdad) para Albert Sangrá y a Lourdes Guàrdia…